Amb tot el
rebombori sobre la Consulta, gairebé ens oblidem de fer bullir l’olla amb les
interpretacions i opinions per a tots els gustos sobre el resultats de l’estudi
PISA 2012, un dels esports que més ens agrada, sobretot a aquells que no
treballen directament a les aules.
Més enllà dels
mediocres resultats en Matemàtiques i en Comprensió lectora (no tant
mediocres), el més preocupant, al meu entendre, és el baix nivell en
coneixements científics. Tanmateix, no ens hauria de sorprendre aquest baix
nivell en una societat com la nostra, que sempre ha considerat la ciència una
activitat de segon nivell, per sota de la “Cultura Humanística” (com si la
ciència no fos Cultura, i encara més Humanística) tot i omplir-se la boca de
tant en tant amb la importància de la recerca científica, de la qual només ens
recordem quan cerquem salvavides per surar en les tèrboles aigües de la crisi.
Es veia venir,
aquest daltabaix. I m’atreveixo a apuntar dues hipòtesis sobre possibles causes
del descens dels coneixements científics entre els nostres alumnes en els
últims anys:
1)
La desaparició dels especialistes de ciències en l’educació
primària.
En el pas de l’EGB
a l’educació primària que es va produir amb la LOGSE, una de les conseqüències
més rellevants va ser la transformació de les especialitats dels mestres d’educació
primària. Van desaparèixer les especialitats anteriors (Llengua, Socials i
Matemàtiques), en van aparèixer de noves (per exemple, Educació Física i
Anglès) i, entre elles, la del mestre generalista d’educació primària que, a
partir d’aquell moment, es va encarregar de la llengua, les matemàtiques, el
coneixement del medi, etc. La concepció de les àrees d’educació primària i un perfil
de docent més centrat en l’alumne i en els seus aprenentatges d’una forma global
justificaven, jo crec que encertadament, aquesta posició. Tanmateix, amb el
canvi es va anar perdent la figura del mestre apassionat per les ciències i el
medi natural, que procurava encomanar la seva curiositat als alumnes i que amb
l’ajut d’alguns programes, recursos i formadors (com el programa Ciència 6-12,
que algun dia haurem de reivindicar) transmetien un veritable coneixement
científic. Si la figura del mestre generalista semblava justificada, potser no
es va fer prou per garantir que la formació científica dels nous mestres i el
currículum científic escolar fos equilibrat davant d’altres àrees, com la
llengua o les matemàtiques, i ara en veiem els resultats.
2)
La fragmentació de les ciències en l’ESO.
Amb la LOGSE es
va fer un gran pas endavant en l’ensenyament de les ciències a la secundària
obligatòria en proposar una única àrea que integrava totes les ciències de la
naturalesa, enfocament que permetia un ensenyament més globalitzat o l’aprenentatge
basat en problemes, molt més propers a la realitat que els enfocament
disciplinaris. Les Ciències de la Naturalesa podien ser impartides per Biòlegs,
Geòlegs, Físics i Químics, que podien interrelacionar les diferents matèries en
l’ensenyament integrat de la ciència. Tot i així, enlloc de crear una
especialitat de professorat per impartir ciències, va ser l’única àrea d’ESO
assignada a dues especialitats diferents (Biologia i Geologia i Física i
Química). Més endavant es va permetre que els cursos s’organitzessin per blocs de
forma disciplinària i fins i tot es va permetre que a 3r d’ESO pogués ser
impartida per 2 professors diferents (com si un físic fos incapaç d’explicar el
fenòmens geològics, o a l’inrevés). Finalment, la LOE va introduir les
optatives de 4t d’ESO absolutament especialitzades. Hem passat a una
fragmentació disciplinària que dóna prioritat als conceptes i teories propis de
cada especialitat, deixant en segon terme l’alumne i la seva realitat i la
possibilitat d’estudiar la ciència de forma global i significativa, just allò
que PISA avalua. I així ens va.
